Història del Monestir

Té els seus inicis en unes agrupacions mixtes d’ermitans, que després es converteixen en cenobites, organitzats en forma de comunitat doble, els quals viuen sota el bàcul pastoral del seu fundador, Ramon de Vallbona, i observen la Regla de sant Benet. La primera notícia documentada data de l’any 1153.

Al 1175 els homes es traslladen al Montsant i la comunitat, llavors exclusivament femenina, s’incorpora a l’Orde del Cister i té per abadessa Òria Ramírez, vinguda del monestir de Tulebras (Navarra).

Alfons I el Cast i la reina Sança, durant unes setmanes, estableixen la cort itinerant a Vallbona per tal d’impulsar-ne la nova fundació. També els reis Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, amb llurs mullers i corts, s’hostatgen repetidament a Vallbona, i és motiu d’inspiració dels trobadors de l’època.

El Monestir aviat irradià la seva vitalitat amb la fundació d’altres cenobis, entre els quals cal comptar Sant Hilari de Lleida, Bonrepós, a la Morera del Montsant, el Pedregal, prop del Talladell, la Bovera, al terme de Guimerà, la Saidia, de València i Valldonzella, a Barcelona, entre d’altres.

Tota aquesta floració constitueix una prova de la força expansiva de l’espiritualitat de les monges. No podem oblidar que Vallbona és i ha estat sempre un fogar de vida contemplativa i un centre de cultura, de treball i de pregària, encaminat tot al servei diví. Per això, qui vulgui capir el “fenomen” de Vallbona ha de poder participar en algun dels actes litúrgics de la comunitat.

Des del segle XIII, Vallbona té escola monacal, on rebien formació noies pertanyents a la noblesa. A dins d’aquesta escola hi havia l’scriptorium, on un grup de monges es dedicaven a copiar i ornamentar els còdexs. A les seves aules es conreava la gramàtica, la litúrgia, la cal·ligrafia, la miniatura, la música i el teixit i brodat.