Environment and sustainability
Vida monàstica, medi ambient i sostenibilitat
Heus aquí dues paraules, medi ambient i sostenibilitat, que tenen un ampli ressò en ple segle XXI, i d’una manera especial en els nostres dies.
Avui no hi ha ningú que les desconegui. Són en el primer pla de les notícies a nivell tant mundial com local. I, qui més qui menys, tothom sap que portar-les a la pràctica en la vida quotidiana implica un canvi radical d’estil de vida a tots nivells, perquè requereix el compromís personal en el manteniment i preservació de l’obsequi més bonic i alhora gratuït per a tot ésser humà: El Planeta Terra.
Cal fer una mirada enrere per recordar la gran rellevança que van tenir monestirs en la construcció del Vell Continent, pels homes i dones que amb el seu esforç, treball, enginy, capacitat d’observació, paciència i estima, intentant portar en comunitat una vida integral i espiritual, a més de deixar a Europa un gran llegat arquitectònic van ser grans mestres del medi ambient i sostenibilitat, tan reivindicats als nostres dies.
I, amb goig, en ple segle XXI, al monestir de santa Maria de Vallbona, entre vestigis medievals d’un sistema de reg i conducció per decantació, però amb tècniques d’avui en dia, com el reg per degoteig, seguim treballant l’hort, del qual ens abastem per al consum propi i el dels hostes que fan estada a l’hostatgeria, durant els dotze mesos de l’any.
També utilitzem el sistema de geotèrmia. Mètode que l’home primitiu ens ensenya; aquest es refugiava a les coves, com a recurs natural, pels mínims canvis de temperatura que s’hi experimenta entre hivern i estiu.
I encara, l’origen de la producción d’energia eléctrica que consumim en tot el complex monàstic, prové de fonts 100% renovables, de les que en destaquem la instal·lació de plaques fotovoltaiques situades en una de les terrasses del monestir.
Sala de màquines instal·lacions geotèrmia
Instal·lació fotovoltaica
Casa de l’hort
El recorregut dels productes recollits és de l’hort a la cuina, uns 30 metres. Quan hi ha excedent passen de l’hort a la cuina i de la cuina al congelador. I els de més llarga durada, com els alls, cebes, carbasses o patates, passen de l’hort a la Casa de l’hort per a la seva conservació.
Farmàcia del monestir
D’altra banda, una part de l’hort es destina a la plantació de plantes aromàtiques i medicinals, una activitat tan pròpia del nostre monestir que avui podem recordar i mostrar als nostres visitants a partir dels autèntics utensilis antics que les monges utilitzaven per elaborar els seus productes farmacèutics.
Una petita mostra de la nostra plantació de plantes aromàtiques i medicinals:
Espígol
Mos brins
són fins
i drets,
com ciriets
de la pradella.
Nois, colliu-ne
i espargiu-ne
per la capella!
daran encens
al Déu que, immens,
fa trono d’ella;
i bona olor
a qui, de cor,
sos pecats plora
i els peus hi adora
del Salvador.
Noiets, colliu-ne,
d’aire
espargiu-ne,
que estan en flor.
Mossèn Cinto Verdaguer
Menta
Una menta tinc a l’hort,
parenta de l’alfàbrega,
que en té el regalet perfum,
lo perfum i la ufana.
Preneu-ne un brot,
si el voleu, mes…
no el pregau encara;
esperau que els seus rebrolls,
talment d’una esmeralda,
com nines que s’han promès
se posin arracades.
Mossèn Cinto Verdaguer
Sarment i Olivera
La sarmet de l’hort
plorava, plorava, per lo vinyader
al veure’s podada
de sos llargs rebrots
que l’olm engarlanden
de son toriam,
de la seva ufana
L’olivera ho veu:
– No ploris- li crida-,
que es tornarà goig
ta melancolia,
dels veremadors
quan la la colla estiga
a dintre del cup
saltant d’alegria.
Mossèn Cinto Verdaguer
Sàlvia
Maria Lluïsa
Flor de malva
Fonoll
Alguns arbres que s’havien plantat amb intenció ornamental i que no són propis del paisatge de l’entorn, s’han anat canviant per oliveres i ametllers i s’han deixat al descobert els antics murs de pedra seca que hem anat reconstruint.
Reconstrucció murs de pedra seca
Adjacent a l’hort hi ha una plantació jove de pins, d’uns 1300 m2, que hem anat plantant, podant i naturalitzant.
Bosc plantació de pins
I, des de fa un parell d’anys, per contribuir encara més en la preservació del medi ambient i la sostenibilitat, vam introduir en l’espai que no cultivem de l’hort un grupet de cabres nanes
Ens ajuden en la neteja del terreny, en la reducció de productes vegetals que anirien a la brossa de compostatge i en la poda dels arbres i les restes dels productes de l’hort.
Cabres nanes
L’opció de vida monàstica es regeix per l’ORA et LABORA.
En el monestir de Santa Maria de Vallbona, una part del LABORA es destina a l’horticultura, i des d’aquesta activitat contribuïm a fer possible i real la preservació del medi ambient i la sostenibilitat seguint una tradició de més de 850 anys d’història, tot agraint l’obsequi més bonic i gratuït fet mai a l’ésser humà: EL PLANETA TERRA, el nostre món.
Us convidem a fer vostres també les paraules amb què Josep Ma de Sagarra convida els lectors del seu llibre “Els Ocells Amics” a lloar la nostra pàtria:
I, abans d’acomiadar-nos per sempre, t’agrairia, lector meu, que repetíssim plegats aquesta oració.
[…] «Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és la terra més bella del món; que ens l’heu guarnida de muntanyes i heu agraciat les muntanyes amb la pinzellada verda dels boscos, i heu anat bastint les casetes dels poblets i els heu donat aquell color de crosta de pa i de llet d’ovella; que ens heu animat les venes de la terra amb els fils d’aigua que no s’acaben mai, i heu bufat el vent perquè gronxi les branques dels arbres, i heu omplert l’espai d’aquest llençol de color blau que sempre brilla, i ens heu posat un fistó d’aigües marines que va retallant les nostres costes, i a tot arreu de plana i muntanya i terra i mar heu fet que els ocells cantin i facin niu: vetlleu, Senyor, damunt les ales d’aquests pobres ocells. Feu que mai no els falti llur plat de cuquets i formigues; que no els manqui l’aigua per a humitejar el bec. Espanteu les mosteles i les rates cellardes que els ensumen el niu; desvieu els perdigons que els puguin trencar les ales, i les ungles dels esparvers que els cargolen el coll; aviseu-los quan s’acostin a la branqueta de vesc i a la trampa amagada. I feu, sobretot, Senyor, que no s’estronquin mai en el bec dels ocells aquelles flautes i aquells violins de llur cançó, perquè són la música més delicada dels camps i la joia més dolça de la primavera!…»